El llenguatge C - 20/09/12

El llenguatge C

Com va sorgir
El llenguatge C és un llenguatge de programació inicialment desenvolupat per Dennis Ritchie entre els anys 1969 i 1973 als Laboratoris Bell. Ritchie va agafar com a base el llenguatge B, i el va fer evolucionar afegint-hi noves característiques i possibilitats fins a convertir-lo en un llenguatge completament nou.
C va ser creat originalment amb la mateixa intenció de ser implementat en Sistemes operatius, en especial en de tipus Unix, ja que proveïa de les característiques d’un llenguatge de alt nivell a la vegada que la potència d’un de baix nivell, com per exemple la possibilitat de accedir i manipular directament la memòria o els dispositius perifèrics, de la mateixa manera que ho fa ASM.

Característiques
C és un llenguatge imperatiu, es a dir que descriu la programació com un estat, i mitjançant instruccions i condicions podem canviar aquest estat.
C es va desenvolupar seguint un model per potenciar la programació multiplataforma, o sigui que un mateix codi pugui ser utilitzat en dos plataformes diferents sense tot just modificar-lo. Per tant podem considerar com a principal característica l’habilitat que ter per a ser utilitzant des de petits microcontroladors fins als més potents supercomputadors.
El codi executable està organitzat en subrutines o funcions, aquestes permeten el pas de paràmetres, fet que minimitza molt el tamany del executable final.
El codi escrit en C no té format, i utilitza al punt i coma (“;”) per a separar instruccions, que són executades seqüencialment una vegada compilat pel processador.
Una eina molt útil de C son els punters. Els punters no son res més que direccions de memòria, les quals podem referenciar per obtenir el valor guardar en aquella direcció. També podem desreferenciar una variable per obtenir-ne la direcció en la qual està guardada, i seguidament podem assignar aquesta direcció en un punter.





Tipus de dades i operadors
El llenguatge C consta d’una forma d’organitzar les variables basat en diferents tipus de dades. Aquests tipus de dades poden ser números (enters i decimals), booleans (vertader o fals), char (caràcters alfanumèrics o ASCII de 1 byte de llarg).
Per representar números s’acostuma a utilitzar el tipus int, que actualment consta de 4 bytes, es a dir d’un màxim de 2^32 números possibles. Els int, com diu el seu nom son nombres enters i per tant no es poden utilitzar decimals.
Per poder representar nombres decimals utilitzem el tipus float, o el double (aquest tal i com diu el seu nom té el doble de precisió del float).
Hi ha altres tipus de nombres enters anomenats short i long, que són utilitzats per augmentar o disminuir el màxim de nombres possibles capaç d’emmagatzemar un int. Concretament els short acostumen a ser de 16 bits (65536 combinacions possibles) i els long long de 64 bits (2^64 combinacions).
A part de poder definir quin tipus de nombre volem que sigui una variable, també podem dir si volem que tingui signe o no, és el cas de les paraules clau signed i unsigned. Si definim un unsigned int tindrem un rang des de 0 fins a 4294967295, en canvi si definim un signed int tindrem un rang des de -2147483648 fins a 2147483647, es a dir, tenim la possibilitat d’utilitzar la meitat del número de combinacions possibles en nombres negatius.
A més a més dels tipus de dades nombrats anteriorment, hi ha un altre tipus de dades que no tenen la funció d’emmagatzemar un valor numèric, si no que tenen la funció d’ordenar un conjunt de variables per poder facilitar i fer més clar el codi. Aquests altres tipus de dades son els vectors o matrius (també anomenats arrays), les estructures o struct i les unions o union.

Programa bàsic
fdfd